Anna Forés i Miravalles és pedagoga, escriptora i actualment directora adjunta de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona. Parlem amb ella sobre com podem generar resiliència, trobar un aprenentatge equilibrat, de la importància d’una societat amb persones assertives i de com aconseguir un saldo positiu en les emocions dels infants. 

Has publicat un llibre que porta per títol “La resiliència en entorns socioeducatius”. Què entenem per resiliència?

La resiliència, des d’una mirada clàssica, és la capacitat que tenim les persones de davant d’una adversitat sortir-ne enfortit o transformat. És a dir, sortir millor del que has entrat. No es tracta de resistir sinó justament de fer un procés cap endavant.

Podríem classificar les arts escèniques com una bona pràctica per desenvolupar la resiliència?

Efectivament! Les arts escèniques són llenguatges emocionals que ajuden a fer aquest procés de resiliència perquè un dels elements clau per poder iniciar aquest procés és renarrar-se. Per exemple, si tu tens una ferida primer l’has de mostrar (sovint, reconèixer les ferides és el que costa més) i, segon, l’has de curar. Curar, moltes vegades, significa renarrar. En aquest punt, qualsevol llenguatge emocional, ja sigui el teatre, la música… Ajuda a fer aquesta renarració i és un element bàsic per teixir la resiliència. Això a nivell personal, després a nivell col·lectiu les arts escèniques permeten tenir empatia i compassió. La compassió, ben entesa, significa sostenir el dolor de l’altre, ajudar-lo i acompanyar-lo en un procés. Per tant, sí, les arts escèniques són una bona pràctica per desenvolupar la resiliència tant a nivell personal com col·lectiu.

En el llibre podem trobar aquesta cita: “El camí a la resiliència és un camí que condueix a ser feliç”. Aleshores, si les arts escèniques són una bona pràctica, significa que també són un mitjà per ser feliç?

Correcte. El que hem d’anar amb compte, des del punt de vista de la societat actual, és no caure en la “happycracia”, ja que totes les emocions són legítimes i no hem de pretendre estar sempre bé o feliços perquè la felicitat no és un estat sinó un moment. La resiliència afirmativament ens ajuda a ser més feliços en el sentit de quedar en pau amb nosaltres mateixos o de poder treure la part positiva de les coses que ens succeeixen. Nosaltres utilitzem molt el terme “del dolor, fer bellesa”, i les arts escèniques també fan molt aquesta funció.

I com ho podem fer, en general, per trobar un aprenentatge equilibrat? Quin paper hi juguen les neurones, les emocions, els records i les experiències? 

Tot el que hagi estat un aprenentatge emocionant farà que se senti molt més en la nostra memòria. Estem en un context que estem anestesiant els nostres nois i noies, i tot el contrari de l’anestèsia és l’estètica. L’estètica justament es dona quan fem teatre, quan vivim l’aprenentatge. Aleshores, tot el que sigui un aprenentatge viu, tant en cos com intel·lectualment, és a dir, que també et fa reflexionar sobre tot allò que estàs aprenent, doncs és un aprenentatge molt més potent, molt més intens que si estàs assegut en una cadira escoltant el que t’expliquen.

En una altra publicació parles de “l’assertivitat per a gent extraordinària”, per què és important una societat amb persones assertives?

L’assertivitat al que ens ajuda és a nosaltres i als altres, per tant, en les relacions. És la manera de jo poder expressar el que sento i rebre el que sent una altra persona d’una manera respectuosa. A vegades, per no afectar a l’altra persona no li dic, però si no li dic, aleshores em malinterpreta i encara ho emboliquem tot més…! Aquí el que importa és com dir les coses de la manera adequada, en el lloc adequat i el moment adequat. És ben complicat… I encara hi ha més! També és estar disposat al fet que els altres et puguin dir les coses i saber-les rebre d’una manera coherent, entenent que és legítim que l’altre et pugui dir les coses. La base de tot, actuar sempre des del respecte. 

Com ho podem fer per cultivar aquesta assertivitat?

L’assertivitat,  la resiliència… Com en qualsevol cosa, hi ha una part que et ve de genètica, però la gran part és el que treballem en el nostre context, sigui a l’escola o a la família o… En l’assertivitat el que hi ha de rerefons és: em preocupa l’altre i em preocupo jo, aleshores, com puc expressar tot allò que estic vivint d’una manera que no afecti a l’altre. Ni agressiu ni passiu, trobar l’equilibri. Existeixen les persones “jo-jo’s” primer jo, després jo i després també jo, i les persones “tu-tu’s” que només fan que pensar en l’altre i… tu què vols?

S’ha de buscar l’equilibri tu-jo o jo-tu.

Per acabar, en el teu bloc vas compartir un seguit de frases del Liceo Thezia de Mèxic per motivar als fills/es on parles del concepte “saldo positiu de les emocions”. A què es refereix exactament?

Estem més acostumats a dir les coses negatives, tot allò en el que fallem. Inclús quan algú ve i et diu una cosa bonica, hi ha gent que ja malpensa dient… Ui, que voldrà de mi! Doncs la realitat és que per cada cosa dolenta que ens diuen, ens haurien de dir set coses boniques, imagina’t. Ens hem de plantejar quin és el missatge que volem traslladar als infants. A vegades anem de bòlit i comencem el dia amb presses i… és la millor manera? Per cada cosa que puguem dir, perquè a vegades no ho controlem, hem d’intentar fer una mica de reequilibri amb coses positives. Això sí, no es tracta de dir sempre que ho fan tot bé, perquè això és tan dolent com l’altre!